Diari de Tarragona
Javier Díaz
Xarim Aresté està expandint els seus propis límits, perquè després de vint anys «foten canya» en bandes pròpies i alienes, en el seu nou disc Polinèsies es decanta pel mig temps i la balada. Un àlbum en el qual posa èmfasi en el seu projecte personal, després de tocar amb artistes com Gerard Quintana, Pascal Comelade o Josele Santiago.
D’un músic com Aresté (1983), que va començar amb grups punk en el seu Flix natal i ha aportat la seva guitarra rockera a aventures personals com Very Pomelo o projectes d’altres músics, caldria esperar un disc més brut i més pensat per al directe, com l’anterior, La rosada, però «el llenguatge del subconscient», que és el que li guia, li ha portat per un altre camí. «Tampoc és que sigui un disc de balades», aclareix i, certament, és un àlbum molt variat, amb diferents velocitats i estils, però la novetat dels quals són els temps lents, que «aporten ingredients» que no tenia en el seu repertori.
«Espero que aquests temes nous converteixin el viatge del concert en alguna cosa molt més expansiva, amb més moments musicals que ajudin a integrar els moments cañeros. He ficat canya molts anys, se suposa que és el que sé fer, però quan saps fer alguna cosa pots perdre la frescor i per mantenir-la cal moure’s cap a territoris nous», assenyala.
De tota manera, Aresté segueix sent el mateix i se sent satisfet del nou disc perquè creu que «connecta millor amb el públic i amb la realitat, sense renunciar al fet artístic». Així, la cançó Indomables ha estat llegida per alguns com un reflex de la situació política de Catalunya, quan ell diu que la va escriure pensant al món de la música, «on la sensació de setge ha estat el pa de cada dia des de fa temps i els músics es llancen a l’abisme constantment, sense cap garantia d’horitzó».
En tot cas, Aresté s’alegra que la seva cançons encaixin amb el present perquè, en alguns moments, s’ha sentit «com un globus que s’ha escapat i que fa música per a ningú», per a si mateix.
Una sensació que es deu, segons diu, al fet que «en aquest país no hi ha molts substrats culturals i no hi ha mercat per a les coses petites o minoritàries».
A Polinèsies, no renuncia «al fet artístic» ni eludeix la mirada espiritual, que defensa aferrissadament perquè, segons diu, «el sagrat forma part de l’esperit humà i constantment ho degradem darrere d’altres coses».
Aquest aura espiritual envolta fins i tot temes amb ímpetu rocker, com Ha quedat clar, perquè «estem vivint un moment molt bèstia, és com l’Era d’Aquari dels hippies, un moment en el qual tot trontolla i molts busquen la pedra filosofal sobre la qual edificar».
D’això parla precisament Indomables, encara que Aresté no construeix les lletres «amb el cap, sinó amb el subconscient, perquè la música és màgia».
Musicalment, Aresté segueix bevent del blues i de la música americana, però està convençut que el seu és mediterrani perquè «hi ha músiques d’aquí que segueixen sent molt pures, que no s’han barrejat i que portem molt dins sense adonar-nos».
El de Flix sent que «el folklore mundial ens pertany» i no li avergonyeix utilitzar melodies índies al costat de ritmes americans, però la música que fa no seria la mateixa si no hagués nascut al costat del riu Ebre. «El meu subconscient no sap diferenciar el so de la gralla catalana dels pasdobles de la meva infància i dels Sex Pistols de la meva adolescència», conclou.
