El Punt-Avui
Guillem Vidal
Xarim Aresté torna amb El nus i altres mons (U98), un disc dominat per la convicció que, per molt que t’hi escarrassis, “només es poden fer cançons d’amor” i en el qual el cantant i guitarrista de Flix s’esforça per deixar constància de tots els vessants que el caracteritzen.
“He procurat incorporar nous colors sense que això anés en detriment dels vells”, argumenta. “Em torturava, després de fer un disc, veure el munt de coses que no havia pogut dir i com aquests només mostraven una part de mi.
Polinèsies (2017), per exemple, era un disc serè, però jo només ho sóc a estones, de serè! Aquesta vegada, en canvi, sento que he fet tot el que podia fer.”
La part final d’El nus i altres mons, amb sis temes instrumentals improvisats en què Aresté ho toca tot, la trompeta inclosa, és, sens dubte, un d’aquests nous “colors”.
“Això també és part de mi i volia que, almenys aquesta vegada, s’hi vist reflectit”, defensa. Més enllà d’això, però, Aresté sorprèn també per altres vies. La primera, quan amb temes com Orquestra, amb piano i secció de corda, es presenta amb vestit de crooner. “És una cosa que feia temps que volia fer però manca de recursos, humans i emocionals”, explica. “Fent un blues em sento confortable, però una cançó com aquesta, amb cordes i piano, no tenia la menor idea de si funcionaria. Fer art, en tot cas, és fer coses que no saps fer. I, quan ja les saps fer, es generen uns automatismes que impedeixen que saltis al buit, que és una cosa que ens crea molta resistència, que fa un vertigen terrible, però que, al capdavall, és allò que ens fa sentir vius i en transformació.”
Si hi ha res, però, que es pugui considerar, en aquest disc, un “salt al buit”, és l’ús que Aresté, assenyalat sovint com un rocker a la manera antiga, fa de l’auto-tune en una cançó com Estaves enmig del merder i de diversos ginys electrònics en un altra com El prat. “Els meus amics rockeros s’han escandalitzat”, reconeix tot somrient. “He volgut fer un exercici d’obertura. Un disc de rock no ha de ser per força un disc ranci i retro.”
El nus i altres mons, produït, com Polinèsies, per Santos Berrocal i Fluren Ferrer, arriba vuit mesos després de Groc, un impulsiu EP fet en suport als presos polítics. “El que vivim no pot deixar de condicionar-me. Estem en un moment molt bèstia que desperta emocions molt contradictòries. I focalitzar-me en l’amor m’ha ajudat a no deixar-me dominar per l’odi.”
Aresté, acompanyat de Miquel Sospedra al baix, Ricard Sohn al teclats i Ermengol Mayol a la bateria, van estrenar el disc ahir dijous 7 de març a l’Apolo de Barcelona i tanmateix ho faran el 12 d’abril al Festival Strenes de Girona.
