Una notable confraria de poetes, crítics, professors i altres ferits de lletra es congreguen avui, demà i l'altre a Cambrils en unes jornades d'homenatge a Gerard Vergés (Tortosa, 1931), poeta, prosista, traductor, assagista i biògraf. Organitza el concili l'Antena del Coneixement de la URV a Cambrils (Aula de Poesia), sota la coordinació general del seu director, Ramon García Mateos, professor i poeta ell mateix, alhora que traductor al castellà dels quatre llibres de versos de Vergés, reunits en l'antologia bilingüe La raíz de la mandràgora. 1982-2002, amb pròleg del mateix traductor i compilador. Aquesta nombrosa reunió poètica –que rep igualment el patronatge de l'Ajuntament de Cambrils, de la Universitat Rovira i Virgili, de la Institució de les Lletres Catalanes, de la Diputació de Tarragona i de l'Ajuntament de Tortosa– ja feia mesos, per no dir anys, que era buscada per alguns dels que hi participaran, amics i admiradors del complet home de lletres tortosí, tant per la qualitat del conjunt de la seva obra –que amb el temps no para de créixer– com per la seva vàlua personal i per la seva indeclinable fidelitat catalana a la terra, a la llengua i a la gent.
Tot això que pot semblar que només són paraules, certament, en el seu cas són paraules, avalades per una llarga història de fets, d'actituds, de compromisos i realitats, que mostren com, a l'extrema perifèria de Barcelona, al sud del país més pròxim, però al centre del país sencer (al cor dels Països Catalans), des dels primers anys cinquanta del tenebrós segle XX, hi hagué a Tortosa alguns homes, molt pocs (entre els quals Vergés, així com Jesús Massip, Manolo Pérez Bonfill, Ricard Salvat, amb el mestre de tots ells al capdavant, el doctor Manyà Alcoverro), que van resistir l'embat de la múltiple dictadura existent (econòmica, política, cultural i literària) i que van forjar una obra literàriament creativa i culturalment creadora que els honora.
No ha estat fàcil arribar fins aquí. Ha calgut que la nova generació d'estudiosos i divulgadors de la literatura catalana, fent-se grans, comprenguessin igualment la grandària d'aquells que els han precedit en la feina d'escriure, entre els quals, aquest home que ara rep merescut homenatge, no gens buscat per la seva part, perquè si hi ha alguna cosa que el caracteritza, humanament parlant, és la seva obstinació artesana per la paraula abans que fer-se veure cercant honors. M'honora amb la seva amistat de fa gairebé una vintena d'anys, quan vaig demanar-li de tenir una conversa per a un llibre de retrats, els Homenots del Sud, que preparava. En el curs d'aquell diàleg vaig comprovar què era viure en poesia i pensar poèticament. Si els seus versos sembla que siguin escrits per a qui els llegeix, la seva prosa dialogada, a distància curta, sembla que sigui extreta de la millor oratòria de quan en aquest país encara hi havia tertúlies.
Des d'aquell primer moment –i després encara més–, vaig refermar-me en la idea, fonamentada, que Vergés és un luxe per a la literatura catalana, un esclat que encara pocs coneixen, vist com avui (i segurament sempre) els tresors romanen amagats, però no introbables, en l'espessa fullaraca de la selva de soroll que ens aclapara. Des de la seva solitud tortosina –atent als batecs del món- ha perpetrat una breu però intensa obra poètica, una més llarga obra com a prosista i traductor (recordem l'excepcional versió catalana de tots els sonets de Shakespeare) i una igualment intensa dedicació a l'assaig artístic, literari i al periodisme cultural i polític, tot plegat farcit d'una erudició històrica que no enfarfega i d'un estil de llengua fonamentat en la claredat sintàctica i en el fraseig popular. I arribats a aquest punt, jo em pregunto: ¿és possible que aquest estil de claredat, que aquest do de llengua, pugui pervenir de la també històrica claredat paisatgística del seu Ebre natal, d'aquest riquíssim català occidental usat habitualment pel poble de base agrària i fluvial que ha estat per naixença el seu?
És una pregunta que avui penso formular en la porció de temps que m'ha estat atorgada com a integrant d'aquest homenatge, al costat de Jaume Subirana, Tomàs Camacho, Neus Guixés, Albert Guiu, Alfredo Gavín, Jordi Cervera, Ramon Oteo, Juan López-Carrillo, Tere Izquierdo i Montse Castellà, Josep Igual, Emili Rosales, David Castillo, Maria-Josep Margalef, Ramon García Mateos, Sam Abrams, Pere Poy, Manuel Rivera, Manel Ollé, Víctor Obiols, Juan Ramon Ortega, Rafael Haro, Jesús Massip i Xulio-Ricardo Trigo. Una bona sembrada per a una alta perifèria poètica.