Mai el carrer del Bisbe, al centre de Barcelona, havia viscut una fila de gent tan trista i, a la vegada, tan ferma com la que ahir es va començar a formar poc abans de les sis de la tarda davant de la porta lateral de la Generalitat. Unes 400 persones, moltes d'elles avis i àvies vinguts de tot Catalunya, avançaven conscients que els esperava un mal trago: recordar els bombardejos aeris que van patir 140 poblacions catalanes entre 1936 i el febrer de 1939.
Amb cada pas la fermesa guanyava força a la tristesa. "No saps quant de temps hem esperat això". La senyora no podia seguir parlant. La vida del seu pare, Miquel Quinto Cerverán, va acabar ahir va fer 70 anys a les 7.45 al metro de Rocafort. Se n'anava a treballar i el van assassinar les bombes. Així, sense ni tan sols esperar-ho. Els gestos d'assentiment dels que anaven al davant i al darrere en la fila mostraven que, d'una manera o altra, havien viscut aquesta histò- ria en carn pròpia.
La majoria dels que ahir arribaven a l'acte d'homenatge a les víctimes de les bombes de la guerra civil eren nens o preadolescents quan els avions feixistes es van acarnissar a Catalunya. Uns vivien a la ciutat, d'altres en pobles. Alguns formaven part de la rereguarda, de la defensa passiva, i col.laboraven amb la construcció de refugis, amb la Creu Roja, en la identificació dels morts.
Joan Berengué Fila explicava ahir que tenia 14 anys i va ajudar a construir refugis a Gràcia. A d'altres no- més els va tocar viure-ho perquè van néixer en aquell temps, però eren massa petits per entendre l'horror,

El silenci gelat

Tots, tots, deien ahir que, només entretancar els ulls podien veure les imatges de les ciutats destrossades, recordar el soroll dels avions, el xiulet de les bombes i el silenci gelat quan aquestes havien tocat el terra i havien assassinat mares, pares, veïns, amics. "Tanco els ulls i els veig. Cares espantades, famèliques. Sento sirenes". Antònia Pons tenia 7 anys.
Entre 4.000 i 7.000 persones van morir a Catalunya víctimes dels bombardejos aeris alemanys i italians. Durant l'acte, l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, recordava que el que havien fet els feixistes era "experimentar" un nou concepte de guerra.
El primer poble que va viure en carn pròpia aquest fatídic experiment va ser Flix. L'alcalde, Pere Muñoz, explicava que un general havia avisat, a través d'una ràdio feixista, que a les "senyoretes de la fàbrica els visitarien uns cavallers". Els cavallers arribarien per aire el 23 de febrer de 1937 i durant quatre hores descarregarien 125 bombes.
El 31 de maig de 1938, la diana va ser Granollers. Les bombes van començar a caure un minut abans de les nou del matí. A Carme Iglesias i a Pere Canals els va agafar anant cap al col.legi. Bombes, gent corrent i buscant els familiars, cossos, metralla. Silenci. Hi va haver 200 morts. El 16, 17 i 18 de març de 1938 va ser Barcelona. Gairebé mil morts. Winston Churchill diria en aquells dies que esperava que el poble anglès tingués el mateix valor que el català. Amb cada incursió aèria i amb cada mort, Benito Mussolini demostrava al món que els italians era "un poble guerrer".
I amb cada bomba, més avançaven els sublevats i menys ànims quedaven als que serien derrotats. A Figueres, ciutat per on passaven els derrotats que anaven cap a l'exili i per on deambulaven cossos famèlics i ànimes trencades, li tocaria quan els sublevats ja havien vençut i la guerra estava decidida. Els bombardejos van durar 13 dies: 281 morts; molts d'ells desconeguts i enterrats als camins.
Ahir mentre l'historiador Joan Villaroya parlava, el silenci a la sala era sepulcral. A les paraules de Villaroya les seguiria un vídeo sobre els bombardejos a Barcelona. A l'última fila, un avi s'eixugava les llàgrimes amb la màniga. No dissimulava. No era necessari. No era l'únic.

Responsabilitat

Núria Pi i Sunyer, ahir una vella menuda i el 1938 la filla del conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, sortia en representació de tots. Demanava, pau, responsabilitat i que s'expliqui la història. "Que als que van bombardejar no se'ls dediqui cap carrer, plaça...".
Un historiador italià, Claudio Benza, acabava d'aparèixer en un vídeo en què denunciava que l'Ajuntament de Trieste té la intenció de posar a un carrer el nom d'un general italià que va morir a Catalunya mentre els seus avions mataven gent.